CONCLUSIONS
Amb aquest treball he pogut mostrar el veritable malson que van viure els meus familiars pel fet d'haver d'emigrar deixant-ho tot enrere; la casa, els paisatges, els amics i fins i tot una filla. Malauradament, tan sols és una de les milers i milers d'històries desconegudes sobre l'emigració.
Durant els segles XIX i XX, homes, dones i famílies senceres van haver d'emigrar a Amèrica en busca d'un futur incert en que, si trobaven sort, els aportaria una millor qualitat de vida.
Molts d'aquests valents emigrants van tornar, com és el cas de la meva família, ja fos per motius polítics, econòmics o fins i tot per nostàlgia de la seva llar, però molts d'altres s'hi van quedar.
A la introducció em plantejava una pregunta: Realment aquesta "morriña" afecta a tots els casos, o es determina segons les pròpies vivències?
Ara, després d'un llarg procés d'investigació, entrevistes, emocions i incerteses, en puc extreure conclusions.
Sota el meu punt de vista i gràcies a les aportacions de la meva família (pàg. 61 - 138) i a la d'altres entrevistats (Annexos: pàg. 147-153), crec fermament que la "morriña" es determina segons les condicions de cada individu.
L'Era de Trujillo és una ferida no cicatritzada que acompanyarà sempre la meva família, però també aquells qui van haver de suportar la immigració, els dominicans. Els trenta anys de dictadura trujillista van estar plens de sang i violència difuminats per una falsa democràcia que tan sols el dictador creia.
Tot i comptar amb el recolzament de l'església, el dictador Trujillo finalment va patir la venjança que tantes persones desitjaven després de trenta anys sotmesos al règim, sent assassinat per la seva pròpia guàrdia. Malauradament, la seva mort no va determinar la fi d'aquella terrible era, sinó que la situació econòmica del país va empitjorar esdevenint en una gran crisi a causa del traspàs dels diners del General a bancs suïssos que va realitzar el seu fill, deixant al país en pèssimes condicions i assegurant-se la fortuna del seu pare. A més, el monopoli que es vivia durant el règim va quedar totalment oblidat i la majoria de les empreses del país van ser venudes per en Ramfis Trujillo (fill del dictador) o van declarar-se en fallida. L'última de les conseqüències que va tenir la mort de Trujillo va ser la posterior inestabilitat política, ja que la població va sentir la necessitat de rebel·lar-se i reivindicar tots aquells drets que durant trenta anys els van estar prohibits, arribant pràcticament a una guerra civil.
Rafael L. Trujillo va ser un home intel·ligent que va saber convèncer el poble dominicà de ser la millor solució després de la dura Crisi del 29, com també va saber atraure a milers d'emigrants francesos, italians i espanyols amb el pretext de millorar l'agricultura del país però amb la crua i veritable realitat d'una política racista, amb la intenció d'"emblanquir" a la població dominicana.
Tots aquells europeus que van marxar, com la meva família, no van saber veure el mal, involuntari, que estaven fent a la societat dominicana, expropiant-los de tots els seus drets i possessions.
És ben lògic pensar que tots aquells qui un dia van emigrar i no han tornat, van trobar la sort que buscaven quan van marxar i, per tal motiu, no van considerar oportú tornar.
La vida és un camí de superació contínua, entrebanc rere entrebanc i dificultat rere dificultat. És de lloar el coratge que van demostrar tots els qui van marxar i van lluitar per aconseguir una millora respecte les seves condicions de vida, però encara s'ha d'enaltir en major mesura a tots aquells qui no van trobar fortuna i no van defallir, emprenent un viatge cap a Europa al món de la construcció.
Actualment, molts dels joves del nostre país es troben amb la necessitat de marxar a buscar oportunitats a l'estranger per poder tenir una vida digna, tal com van fer els seus avantpassats. La principal diferència és la manera d'afrontar aquest canvi en les seves vides, veient-ho com un fracàs en comptes d'una avintesa.
Possiblement, d'aquí a uns anys, quan aquesta maleïda crisi que ens envolta hagi acabat i potser la societat hagi canviat la seva actual i errònia mentalitat, hom estudiarà aquest nou fenomen migratori i veurà, amb sorpresa o no, que s'assimila a tots els altres al llarg de la història.
Però el futur és incert i l'única claredat és que cadascú té la seva veritat, la seva visió de les coses, del que va passar.
Aquest és el cas de la família Pérez Díaz, un de tants.
Durant els segles XIX i XX, homes, dones i famílies senceres van haver d'emigrar a Amèrica en busca d'un futur incert en que, si trobaven sort, els aportaria una millor qualitat de vida.
Molts d'aquests valents emigrants van tornar, com és el cas de la meva família, ja fos per motius polítics, econòmics o fins i tot per nostàlgia de la seva llar, però molts d'altres s'hi van quedar.
A la introducció em plantejava una pregunta: Realment aquesta "morriña" afecta a tots els casos, o es determina segons les pròpies vivències?
Ara, després d'un llarg procés d'investigació, entrevistes, emocions i incerteses, en puc extreure conclusions.
Sota el meu punt de vista i gràcies a les aportacions de la meva família (pàg. 61 - 138) i a la d'altres entrevistats (Annexos: pàg. 147-153), crec fermament que la "morriña" es determina segons les condicions de cada individu.
L'Era de Trujillo és una ferida no cicatritzada que acompanyarà sempre la meva família, però també aquells qui van haver de suportar la immigració, els dominicans. Els trenta anys de dictadura trujillista van estar plens de sang i violència difuminats per una falsa democràcia que tan sols el dictador creia.
Tot i comptar amb el recolzament de l'església, el dictador Trujillo finalment va patir la venjança que tantes persones desitjaven després de trenta anys sotmesos al règim, sent assassinat per la seva pròpia guàrdia. Malauradament, la seva mort no va determinar la fi d'aquella terrible era, sinó que la situació econòmica del país va empitjorar esdevenint en una gran crisi a causa del traspàs dels diners del General a bancs suïssos que va realitzar el seu fill, deixant al país en pèssimes condicions i assegurant-se la fortuna del seu pare. A més, el monopoli que es vivia durant el règim va quedar totalment oblidat i la majoria de les empreses del país van ser venudes per en Ramfis Trujillo (fill del dictador) o van declarar-se en fallida. L'última de les conseqüències que va tenir la mort de Trujillo va ser la posterior inestabilitat política, ja que la població va sentir la necessitat de rebel·lar-se i reivindicar tots aquells drets que durant trenta anys els van estar prohibits, arribant pràcticament a una guerra civil.
Rafael L. Trujillo va ser un home intel·ligent que va saber convèncer el poble dominicà de ser la millor solució després de la dura Crisi del 29, com també va saber atraure a milers d'emigrants francesos, italians i espanyols amb el pretext de millorar l'agricultura del país però amb la crua i veritable realitat d'una política racista, amb la intenció d'"emblanquir" a la població dominicana.
Tots aquells europeus que van marxar, com la meva família, no van saber veure el mal, involuntari, que estaven fent a la societat dominicana, expropiant-los de tots els seus drets i possessions.
És ben lògic pensar que tots aquells qui un dia van emigrar i no han tornat, van trobar la sort que buscaven quan van marxar i, per tal motiu, no van considerar oportú tornar.
La vida és un camí de superació contínua, entrebanc rere entrebanc i dificultat rere dificultat. És de lloar el coratge que van demostrar tots els qui van marxar i van lluitar per aconseguir una millora respecte les seves condicions de vida, però encara s'ha d'enaltir en major mesura a tots aquells qui no van trobar fortuna i no van defallir, emprenent un viatge cap a Europa al món de la construcció.
Actualment, molts dels joves del nostre país es troben amb la necessitat de marxar a buscar oportunitats a l'estranger per poder tenir una vida digna, tal com van fer els seus avantpassats. La principal diferència és la manera d'afrontar aquest canvi en les seves vides, veient-ho com un fracàs en comptes d'una avintesa.
Possiblement, d'aquí a uns anys, quan aquesta maleïda crisi que ens envolta hagi acabat i potser la societat hagi canviat la seva actual i errònia mentalitat, hom estudiarà aquest nou fenomen migratori i veurà, amb sorpresa o no, que s'assimila a tots els altres al llarg de la història.
Però el futur és incert i l'única claredat és que cadascú té la seva veritat, la seva visió de les coses, del que va passar.
Aquest és el cas de la família Pérez Díaz, un de tants.